M'agradaria explicar-vos un compte.
Hi havia una vegada un pagès que vivia molt lluny de ciutat, cada matí el despertava el cant del gall, o el grunyir dels porcs reclamant aquella barreja de segones amb aigua, que dia a dia els donava, abans de escurar-los-hi la cort.
Els seus dies transcorrien al costat del bestiar, cuidant-lo i mimant-lo, mirant com creixia i vetllant que tingués palla seca i la cuadra neta.
El nostre pagès, havent donat menjar a la viram, agafava el carro i les eines i anava al camp, li havien ensenyat a estimar la terra, a saber mirar com creixien les plantes i esperar a veure torrat el blat, abans de segar. Es va acostumar a passar pel rostoll sense esgalabrar-se els turmells, i quant llaurava sentia l'olor de la terra fèrtil esperant tornar a ser plantada.
Sembrava cantant i mirant al cel, com demanant-li que l'ajudés a tenir bona anyada. Sabia esperar a collir el grà i secar-lo per fer farina blanca.
Amb paciència de sant va aprendre a acceptar les tronades que feien agre la llet al breguer de les vaques, aguantava els aiguats que malmetien els horts i aixergaiaven els camins, pacient esperava que es fongués la gebrada per arrencar els naps amb les mans balves.
Així passaven les estacions marcant-li el moment en el que fer cada cosa, i els dies i els mesos passaven lentament pel seu davant, sense que res li fes perdre el sentit de les coses.
El gra primerenc sembrat tot just despuntar la primavera, seria l'espiga daurada que segaria en ple sol de juny, i mòlta la farina, deixava que la tardor arribés tacant de roig les fulles de l'hom. Amb els primers frets, el nostre pagés, amassava la farina i amb aigua i llevat fresc, en feia una pasta preciosa. Amb les mans tosques, però no per això menys sàbies, l'enfornava i el deixava pujar, i en poc més d'un quart d'hora en treia un pa de cinc lliures.
El nostre pagès, deixava que transcorressin tres estacions per tenir al final el pa que sempre li havien dit que en treuria de la terra.
I en això residia la seva felicitat.
Un pobre pagès.....m'ha agradat molt el conte Joanet. Ara jo us en explicaré un altre:
ResponderEliminarEl gall i la gallina s'estaven al balcó....
i al gall se li escapa un petarró....
Cágate lorito!....
Ja tens a la gallina fent arrós bullit.
Primer felicitar al nostre Gall per el seu conte,és veritat mai ens parem a pensar els pobres pagesos la feinada que tenen tots els dies de l´any per arribar a conseguir una collita,o un bon bestiar,nosaltres només els compren,cuinen i mengen.
ResponderEliminarLola vols dir que tenim el Gall una mica fotut de la panxa? Si és així ja el pots cuidar que un galliner sense gall no és galliner.
Petons de carinyo!!!!!!!!
Ho veieu com soc tonta ,jo millor que estigui al cosidor que es lo meu ,petonssss
ResponderEliminartinc comentaris escampat per tots els blocs ole,,,
ResponderEliminarAvui el gran clasic.Barça-Madrid
ResponderEliminarEspero que els guanyem!!!!!!!!!!!
A disfrutar del partit.
Petons Galls-Gallines i pollets.